dimecres, 1 de febrer del 2012

MOCS I TOS, MOLTA TOS

Va començar el Carles i ens vam passar el nostre primer cap de setmana a Londres pràcticament tancats a casa. Després la va enganxar el Joan amb una moquera constant. I, és clar, m'havia de tocar a mi. 
I el segon cap de setmana també tancats a casa, que fa un fred que pela i el paracetamol cau més bé amb un "cola-cao" calentó. I la tos del Joan anava fent-se cada cop més lletja i dissabte a la nit es va posar a 38ºC.
Tenim un CAP (o l'equivalent, per entendre'ns) a 2 minuts de casa. Però el diumenge està tancat... Un parell de nits dures de molta tos i molts despertars i dilluns anem a cal metge. I el pediatre ens diu que ens n'hem d'anar a l'hospital, que li sembla que sent un xiulet al pit del Joan i que podria ser bronquitis. Au, correm-hi tots! Sort que el Carles havia decidit quedar-se a treballar a casa!  
L'hospital és a 1/4 d'hora de casa en autobús. Hem triat una bona zona. Ens van atendre de seguida i després d'auscultar-lo decideixen donar-li una espècie de "ventolín" amb un inhalador perquè pugui respirar millor. Si em pensava que el xucla-mocs és un aparell de tortura infantil, m'havia equivocat. Una infermera molt simpàtica fa bombolletes de sabó  per distreure el Joan mentre ens explica que ja podem agafar-lo fort i immobilitzar-lo perquè no li agradarà l'experiència.  Resumint, va ser un infern. Ens pensàvem que ja estàvem però calia esperar dues hores per veure si li havia fet efecte...
Al cap de dues hores de "trotar" i tossir per la sala d'espera infantil (contes, joguines i dibuixos per pintar, això sí), i d'un sopar més aviat precari, el pediatre de guàrdia ens diu que ja li passarà. No és bronquitis. Només és una infecció vírica que li dóna molta tos. Si ens sembla que s'ofega, li tornem a aplicar la tortura que, de fet, no serveix per curar-lo, només per obrir les vies respiratòries.
A casa s'hi està millor i ja portem 2 dies més tancats. Tot i que ens van dir que podíem fer vida normal, no ens atrevim a sortir al carrer per si de cas. El termòmetre marca 2ºC i encara que fa un sol preciós, no ens volem arriscar.  El Joan de dia està prou bé, però a la nit té molta tos. Posar-li l'inhalador és un malson. I el Carles i jo encara estem encostipats i a sobre no ens hi veiem de son. 
A veure com va el proper cap de setmana...
Petons a tots!

2 comentaris:

  1. Ànim, família, que podria ser pitjor. Aquí a Catalunya estem sota els efectes d'una onada de fred siberià, amb temperatures per exemple de 6 sota zero a Sant Feliu de Codines a les 7 de la tarda!

    Molts petons, i si voleu li podeu ensenyar al Joan les fotos de la nevada que he penjat al meu bloc.

    ResponElimina